Cultura i descans veïnal: un equilibri pendent més enllà del relat de bàndols

Les dificultats de les sales de concerts per mantenir-se obertes a Barcelona tornen al debat públic arran de declaracions recents del sector. Tot i que el malestar és compartit per molts projectes culturals, reduir el conflicte a una oposició entre “cultura” i “descans veïnal” simplifica una realitat complexa que requereix polítiques de mediació i una planificació urbana més fina.

En una entrevista publicada per Línia Sants, responsables de la Sala Upload assenyalen que a Barcelona “hi ha més tancaments que obertures de sales” i apunten que “certs partits polítics prioritzen el descans veïnal per sobre la cultura”, tot afegint una crítica a la deriva de la música com a experiència orientada al consum i a la imatge. El diagnòstic expressa un malestar real dins del sector de la música en directe, que fa temps que alerta de la pressió normativa, l’encariment de costos i la fragilitat de molts projectes culturals de proximitat.

Ara bé, el plantejament tendeix a simplificar un conflicte que és estructuralment més complex. La Sala Upload se situa al recinte del Poble Espanyol, a Montjuïc, un entorn d’ús eminentment turístic i cultural, amb una relació diferent amb el teixit residencial que la que afronten sales ubicades en carrers densament habitats. Aquest context no invalida l’experiència del projecte, però obliga a matisar-la: la convivència amb el veïnat i l’impacte acústic no es gestionen de la mateixa manera en un espai cultural de Montjuïc que en entorns on l’habitatge conviu porta amb porta amb l’activitat nocturna.

El debat tampoc es pot reduir a una oposició entre “descans veïnal” i “cultura”. Tots dos són drets legítims i no haurien de presentar-se com a incompatibles. En entorns propers a equipaments culturals i espais d’oci, el malestar veïnal no prové només del volum de la música, sinó també de les dinàmiques associades a l’entrada i sortida de públic: soroll al carrer, concentracions de gent i comportaments poc respectuosos en horaris nocturns. Quan aquestes situacions es repeteixen en el temps, generen cansament i una sensació de desprotecció en part del veïnat.

Plantejar el conflicte en termes de bàndols -política contra cultura, veïns contra sales- desdibuixa responsabilitats clau. El problema de fons apunta a la manca de polítiques públiques eficaces de mediació, a l’absència de suport tècnic i econòmic suficient perquè les sales petites puguin complir les normatives sense quedar ofegades, i a una planificació urbana que sovint no preveu bé la convivència d’usos en barris densos.

La cultura de proximitat només pot ser sostenible si es construeix amb el territori i amb el veïnat, no contra el veïnat. Sense veïns que se sentin respectats, la cultura perd arrelament social; i sense una vida cultural viva, els barris perden part del seu teixit comunitari. L’equilibri és difícil, però presentar-lo com una guerra de posicions és una manera còmoda -i poc rigorosa- d’evitar afrontar el problema de fons.

---

Fonts consultades:

- Línia Sants: entrevista a responsables de la Sala Upload sobre la situació de les sales de concerts a Barcelona i la relació entre cultura, política i descans veïnal.

---

Aquest diari és independent i comunitari. Més informació sobre qui som.