Habitatge, poder i ciutat: com les polítiques del franquisme van modelar Sants-Montjuïc i per què encara en vivim les conseqüències
- Redacció
- Jan 2
- 4 min de lectura
Un paisatge quotidià amb arrels profundes
A moltes porteries de Sants-Montjuïc encara hi ha —o hi ha hagut fins fa poc— petites plaques metàl·liques que la majoria de veïns i veïnes han vist mil cops sense parar-hi atenció. No són només un vestigi estètic ni una anècdota del passat: són el rastre visible d’un model de ciutat i d’unes polítiques d’habitatge que van marcar profundament el districte durant el franquisme i que continuen condicionant-lo avui.
Parlar d’habitatge a Sants-Montjuïc no és només parlar de metres quadrats o de promocions públiques. És parlar de migracions, de control social, d’urbanisme accelerat, de conflictes veïnals i, també, de memòria democràtica.
La postguerra: l’habitatge com a problema d’Estat
Després de la Guerra Civil, Barcelona —i especialment els districtes amb forta presència industrial com Sants-Montjuïc— va viure una situació d’emergència habitacional. A la destrucció física s’hi va sumar l’arribada massiva de població procedent d’altres zones de l’Estat, atreta per la indústria i el treball fabril.
El règim franquista va identificar ràpidament l’habitatge com un sector estratègic. No només per donar resposta a una necessitat real, sinó perquè permetia ordenar la població, estabilitzar-la i reforçar un model social basat en la propietat privada, la família nuclear i la dependència de l’Estat. L’habitatge no era un dret: era una eina política.
Les polítiques franquistes d’habitatge: intervenció massiva, objectius clars
Durant tota la dictadura es van aprovar successives lleis d’habitatge protegit que van donar lloc a milers de promocions arreu de l’Estat. Organismes com l’Instituto Nacional de la Vivienda (INV), l’Obra Sindical del Hogar y de Arquitectura (OSHA) o diversos patronats públics van ser els instruments d’aquesta política.
El model combinava:
forta intervenció pública en el sòl i el finançament
participació d’iniciativa privada sota protecció estatal
promoció de la propietat com a forma de disciplinament social
estàndards constructius mínims, sovint amb greus mancances de qualitat
A diferència d’altres països europeus, no es va apostar de manera sostinguda per un parc públic de lloguer. El resultat va ser un creixement ràpid, dens i desigual.
Sants-Montjuïc: creixement urbà i habitatge protegit
El districte de Sants-Montjuïc és un cas paradigmàtic d’aquestes polítiques. L’anàlisi de les promocions d’habitatge protegides i de les plaques associades permet observar com i quan van créixer els diferents barris.
La Marina de Port va viure una expansió molt intensa a partir dels anys cinquanta i seixanta, amb grans conjunts residencials i una elevada densitat.
Sants, Sants-Badal i el Poble-sec concentren bona part del creixement vinculat a les lleis d’habitatge de postguerra i del desenvolupament industrial.
La Bordeta, Hostafrancs i Font de la Guatlla, amb una trama urbana més consolidada, van créixer de manera més limitada però també marcada per l’habitatge protegit.
Aquest creixement no va ser neutre: va definir la morfologia dels barris, la seva composició social i les futures tensions urbanes.
Les plaques: burocràcia, propaganda i memòria
Les plaques d’habitatge, obligatòries per llei, identificaven els edificis acollits a promocions protegides. A moltes hi apareixia simbologia franquista, com el jou i les fletxes de l’INV. La seva funció era administrativa, però el seu missatge era polític: visualitzar la presència de l’Estat i legitimar el règim a l’espai quotidià.
Amb el pas del temps, aquestes plaques van perdre qualsevol utilitat legal, però van romandre a les façanes durant dècades. Algunes van desaparèixer per reformes, altres per decisió veïnal, i unes quantes han estat retirades de manera documentada en el marc de les polítiques de memòria històrica.
De la Transició a la democràcia: herències persistents
La fi del franquisme no va suposar una ruptura immediata amb el model d’habitatge heretat. Bona part del parc construït durant la dictadura va envellir sense inversions suficients, mentre la liberalització del sòl i l’habitatge va afavorir processos especulatius.
A Sants-Montjuïc, molts dels problemes actuals —envelliment dels edificis, manca d’ascensors, sobreocupació, tensions pel preu del lloguer— tenen arrels directes en aquelles polítiques. La ciutat democràtica va heretar una estructura urbana desigual i un parc d’habitatge que no havia estat pensat com un dret col·lectiu.
L’actualitat: habitatge, memòria i conflicte
Avui, el debat sobre l’habitatge torna a ser central. Rehabilitació, gentrificació, expulsió veïnal i emergència residencial conviuen amb iniciatives públiques que intenten corregir dècades de desequilibris.
La retirada de plaques franquistes no és només un gest simbòlic. Quan es fa amb criteri i documentació, permet entendre millor com s’ha construït la ciutat i evita que la memòria s’esborri sense deixar rastre. No es tracta d’amagar el passat, sinó d’explicar-lo.
Mirar enrere per entendre el present
Les polítiques d’habitatge del franquisme van modelar Sants-Montjuïc de manera profunda i duradora. Entendre com, per què i amb quins objectius es van construir molts dels edificis on encara vivim és una eina imprescindible per abordar els reptes actuals.
L’habitatge continua sent un dels principals camps de batalla socials i polítics. I la història urbana del districte ens recorda que les decisions preses fa dècades encara pesen —i molt— sobre la vida quotidiana dels seus barris.
Comentaris