De “La Pajarera Catalana” a El Molino: les aspes que tornen a girar en una nova etapa cultural

El Molino, un dels símbols més potents del Paral·lel, torna a ocupar un lloc central en el paisatge cultural barceloní després d’un llarg camí marcat per reinvencions constants. El que avui coneixem com El Molino va començar el 1898 com un bar modest anomenat La Pajarera Catalana, i el 1910 va adoptar el nom Petit Moulin Rouge, inspirat en el cabaret parisenc. Amb la reforma de 1929, el local va estrenar la seva icònica façana amb les aspes vermelles que amb els anys s’han convertit en un element inseparable de la seva identitat.

Des de llavors, la sala ha estat sinònim de cabaret, music-hall i diversió nocturna. Amb l’inici del franquisme, el nom va ser castellanitzat i es va eliminar qualsevol vincle amb el color roig, en un intent d’adaptar-se a les imposicions polítiques de l’època. Tot i les restriccions, El Molino va continuar sent un espai de llibertat escènica i transgressió, amb figures com La Bella Dorita, que hi va deixar una empremta profunda i es va convertir en una icona lligada per sempre a la sala.

Les dècades següents van alternar moments d’esplendor i de declivi, fins al tancament de 1997, que va deixar el Paral·lel sense un dels seus escenaris més emblemàtics. L’any 2010, una reforma integral va permetre reobrir El Molino mantenint-ne la façana clàssica però renovant completament l’interior, adaptant-lo als llenguatges escènics contemporanis.

En l’actualitat, el projecte ha entrat en una nova fase sota un model de gestió públic-privada pensat per garantir-ne la continuïtat i recuperar-ne el valor patrimonial. La reobertura del 2024 ha apostat per una programació basada en concerts de jazz, folk i flamenc, espectacles de petit format, sessions de club i activitats culturals que busquen reforçar el vincle amb el barri. L’aforament reduït, d’uns 250 espectadors, pretén oferir una experiència propera, mantenint l’esperit original de la sala.

El retorn d’El Molino no és només la recuperació d’un equipament històric; és també una reivindicació de la memòria del Paral·lel i de la Barcelona que durant dècades va fer del seu teatre popular un laboratori de creativitat i diversitat. Avui, les seves aspes tornen a girar amb la voluntat de connectar passat i present, reivindicant un espai que ha sabut resistir, reinventar-se i tornar a bategar al ritme d’una ciutat que continua transformant-se.